Tortugues aquàtiques

Dues espècies de tortugues aquàtiques habiten alguns dels nostres rius, rieres i aiguamolls de Catalunya. La més abundant, tot i que prou escassa, és la tortuga de rierol, Mauremys leprosa. També hi podem trobar l'altra espècie, la tortuga d'estany, Emys orbicularis.


Ambdues poden arriba a assolir els 20 centrímetres de longitud. Viuen estretament lligades als hàbitats aquàtics, on s'alimenten, bàsicament de peixos, amfibis, insectes i matèria vegetal.

La tortuga de rierol (Mauremys leprosa), és present en alguns torrents de l'Alt Empordà, la Selva, la Catalunya central, llacunes i canals del Delta de l'Ebre i altres afluents de la conca d'aquest mateix riu. La tortuga d'estany (Emys orbicularis) es troba tan sols en reduïdíssimes poblacions a l'Alt i Baix Empordà, la Selva, el Tarragonès i el Delta de l'Ebre.

Darrerament, l'alliberament incontrolat d'exemplars de tortuga de Florida, Trachemys scripta elegans, ha suposat una greu competència d'aquesta tercera espècie amb les altres dues autòctones.

Biologia i ecologia

Les tortugues aquàtiques són rèptils, i com a tals necessiten de l'escalfor del sol per assolir la temperatura òptima de funcionament, situada entre 26 i 32 Graus Centrigats. Per tal de mantenir aquesta temperatura surten a la superfície de l'aigua on reben l'escalfor del sol sobre un tronc o una roca fins que un cop activat el metabolisme tornen a submergir-se per buscar aliment. Al cap de poc temps, i un cop s'han alimentat, tornen a la superfície per tal de recobrar l'escalfor perduda dins l'aigua.
D'octubre a març romanen amagades sota l'aigua, hivernant entre plantes, arrels o el llot del fons del riu.

Ambdues espècies són marcadament carnívores, s'alimenten d'insectes aquàtics i les seves larves, petits peixos, larves d'amfibis, crustacis, animals morts i fins i tot amb una petita quantitat de matèria vegetal. Per tal d'ingerir aquesta dieta se serveixen d'una boca sense dents, però amb un bec ben afilat, i s'ajuden també de les extremitats devanteres per tal de trossejar les preses més grosses.

Els mascles (fins a 16 cm) són de mida més reduïda que les femelles (fins a 20 cm), tenen la cua més llarga i gruixuda i el plastró concau per tal de facilitar les còpules. Les femelles posen entre 5 i 12 ous a final de primavera, dels quals naixeran les cries de només 2,5 centímetres a final d'estiu, entrada ja la tardor o fins i tot la primavera següent.

Per altra banda, cada cop és més freqüent l'observació en llibertat d'exemplars de l'anomenada tortuga de Florida, Trachemys scripta elegans, animals que provenen del comerç i són alliberats sense cap control a la natura, la qual cosa suposa una forta competència per a les dues espècies autòctones, més petites i vulnerables.

Tortuga de rierol

La tortuga de rierol, Mauremys Leprosa, es distingeix pel color bru oliva o ocre de la closca en els adults, amb petites taques taronges en el centre de les plaques, en els individus joves. Cap, extremitats i cua són d'un color verdós, amb quatre o cinc ratlles longitudinals de color taronja al coll i a les potes devanteres, molt difuminades o inexistents en els exemplars vells i més paleses en els joves. Igualment presenten una petita taca taronja al cap, just rere cada ull.


La tortuga de rierol es troba tan sols al nord d'Àfrica i a la península ibèrica, i és a la serra de l'Albera on troba el seu límit septentrional de distribució. És també present en torrents i basses del cap de Creus i en alguns rius i embassaments de la Catalunya central i de l'Ebre.

És una espècie que tolera aigües lleugerament contaminades o salabroses, i igualment està adaptada a sobreviure en els rius de la Mediterrània amb el seu característic règim estacional, on es veuen obligades a romandre inactives, bé per la falta d'aigua a l'estiu o bé per les baixes temperatures a l'hivern.

La tortuga de rierol presenta encara bones densitats en algunes de les seves poblacions empordaneses. Pel que fa a Catalunya, s'ha vist efectada, en els darrers anys, per la destrucció de l'hàbitat i la canalització de les lleres fluvials.

Tortuga d'estany

La tortuga d'estany, Emys orbicularis, es distingeix pel color negre o bru fosc de la closca sobre la qual destaquen petits punts o línies radials de color groc viu. El cap, les extremitats i la cua són igualment de color negre o bru fosc sobre les quals també hi apareixen punts o petites ratlles de color groc. El plastró és de color groc pàl·lid on en ocasions hi són presents taques negres simètriques a una i altra banda.

Pel que fa a la seva distribució, és una de les espècies amb una repartició més global, ja que es troba des de Lituània, a l'Europa septentrional, fins a les ribes del mar d'Aral, a l'est -incloent-hi bona part d'Europa continental-, algunes illes mediterrànies i, fins i tot, el Magreb.

Pel que fa a Catalunya, la tortuga d'estany mostra preferències per aigües netes i de poca corrent o estancades, pròpies de llacunes, aiguamolls o colzes de rius amb poca corrent. Igualment està present en aigües permanents i amb abundant vegetació aquàtica on pot trobar, amb més facilitat, les seves preses i refugi de possibles depredadors.

La situació de les darreres poblacions de tortuga d'estany a Catalunya es força preocupant. Només resten uns pocs indrets amb exemplars aïllats o petits nuclis. En els darrers cinquanta anys, la pol·lució de les aigües continentals, el desenvolupament de les zones costaneres i, localment, algunes arts de pesca tradicional, han portat a aquesta espècie a prop de l'extinció, tant a Catalunya com en molts altres indrets d'Europa.

Tornar a Tortuga de rierol